Poläw müstz mhelahattzse

Què cal menjar per suportar el mil·lenni?

Avui: Poläw müstz mhelahattzse

LaFábricaDeCemento te el gust de presentar-vos una nova i deliciosa recepta. La d'avui respon al repte llençat per la Laura Solanilla, mestressa i factòtum del mai prou ben ponderat blog gastronòmic Cuinejar, qui, per celebrar l'any d'existència del mateix proposava a la resta de col·legues,  i no obstant amics blogaires, celebrar l'esdeveniment enviant-hi una recepta original acompanyada d'una música de fons...
Essent doña Laura, persona que ens és molt grata, i gràcies a la qual ens vàrem introduir amb entusiasme en aquest subunivers de cassoles greixoses, verduretes en juliana i davantals plens de llànties, que és el món  gastroblogaire, difícilment ens podíem negar al repte.
Així dons, mans a la feina. I aprofitant l'avinentesa, entrarem avui en el desconegut món de la cuina sildava tradicional, recomanant-vos una senzilla i gustosa recepta: el  "Poläw müstz mhelahattzse", o, en la nostra llengua, "pollastre dolç al forn".

Escut del reialme de Sildàvia

Sildavia és un país poc conegut de l'Europa oriental. Format per dues petites i encisadores valls per les que transcorren, respectivament el Wladir i el Moltus, que n'ès afluent, i conflueixen en una planura on trobem Klow, la capital. Amagat entre els Carpats  se sap ben poca cosa de la seva història i cultura, mescla de les costums eslaves originals, influències de la llarga dominació Borduria, i, encara avui en dia, amb la forta empremta que deixaren els turcs en el seu pas pel país durant l'edat Mèdia  Avui, els escassos 700.000 habitants del reialme, viuen de l'agricultura, de l'abundància  de minerals radioactius del subsol (que va donar lloc al naixement d'una fructífera industria nuclear civil, i la creació d'un avençat centre de recerca), i, sobretot, de l'exportació d'aigües minerals que farien les delícies de qualsevol marí retirat exalcohòlic...)
Si poc coneguda és Sildàvia, encara ho és menys la seva cuina, de la que escassament no s'en coneix més que el plat típic de Klow, el "Slastzek", recepta, no gaire adequada als nostres paladars occidentals, i que s'el·labora a base de cuixa de quisso tendre regada amb una salsa de bolets típics de la regió. Un cop de sort però, va fer que una vegada a Budapest, voltant per els llibreters de vell de la riba del Danubi, ens topéssim amb un opuscle-recull de receptes sildaves recopilades per un tal Nestor Alambí, sigil·lògraf de certa anomenada a principis del segle passat i que, segons explica en el prefaci de la publicació, hauria passat una llarga temporada al país dels Carpats convidat pel rei d'aleshores, Muskar XII, per estudiar-ne els segells del reialme. L'home, a hores lliures, i gormand com deuria ser, es va dedicar a fer turisme per tota la contrada menjant en diversos llogarets i recollint-ne les receptes amb les que després n'editaria el llibret. Pel que es veu el pobre home necessitava alguna activitat per distreure's després de tota una jornada dedicada a l'apassionant mon de la sigil·lografia....

La nostra recepta d'avui, prové dons d'aquest receptari, i és una menja típica de diumenge a la pintoresca vila de Niedzdrow, a la vall del Wladir.
(o bé ho era a principis del segle passat. Desgraciadament suposo que avui en dia ja tenen Mcdonnalds...) Allí la solien fer tant amb pollastre com amb gallina. Nosaltres la farem amb uns picantóns, que també faran el fet.
I ja sense més preescalfament anem a per la recepta.

Ingredients per a quatre persones:

• 2 picantons, o un pollastre
• 3 ous
• 4 cullerades soperes de mel
• 3 cullerades de "Müstaszs", la típica mostassa borduria, molt apreciada a pels sildaus. De no tenir-ne qualsevol mostassa ens pot valer, de Dijon, per exemple, però especialment alguna mostassa dolça com la rumanesa.
• Pa ratllat (si disposeu de "Panko", pa ratllat japonés, molt millor (és molt més cruixent que el nostre)
• Dos dents d'all
• julivert
• Un grapat de festucs i/o ametlles o anous
• Una branca de romaní
• Sal i pebre

Procediment

• Tallarem els picantons en quarts i els salpebrarem
• Batrem els ous amb la mel i la mostassa i en un bol gran hi submergirem els trossos de picantons, remenant-los per que s'impregnin bé.
• Deixarem els picantonts marinant en la mescla tota la nit. De tant en tant val la pena bellugar les peces per que es marinin bé per totes bandes.
• Mesclarem el pa ratllat amb una picada que farem amb l'all, el julivert, el romaní i els fruits secs.
• Traurem les peces de la marinada i els arrebossarem generosament amb la mescla.

• Disposarem els tall en una safata i els courem els talls al forn que haurem preescalfat a uns 180º, durant uns 40 minuts, girant-los un parell de vegades, fins que quedin ben daurats per ambdós costats.

Nosaltres hem acompanyat el plat d'un arròs blanc amb blat de moro i  sèsam negre, i una amanida de tardor a base d'escarola, magrana, mató, olives negre i vinagreta. Per beure, per descomptat, un bon vas de "Spradj", el vi blanc jove, típic de la vall del Wladir.

I per no trair el costum dels restaurants sildaus, que solen acompanyar les minutes amb algun refrany o dita popular, aquí en va una. "Nemustz nhä wlavek, etgöhm na spihriuna" (Si no vols pols,  passa l'aspiradora).


I com que cal, també, acomplir la segona part del repte... Obviament, la música d'acompanyament no pot ser altre que "Sildavia" de La Unión

Espero que us hagi agradat i bon profit!  (o Wlhadezts sprädlt!, com diuen els sildaus ben educats.....)

Nota: (Perdoneu l'ortografia però tinc el sildau una mica rovellat...)