dimarts, 10 d’abril de 2012

Curri de llenties Mai-güei.

Què cal menjar per suportar el mil•lenni?


        LaFábricaDeCemento es congratula d’encetar avui una nova secció d’aquest interessantíssim blog, dedicada a l’art i plaer de la cuina. Menjar és de les poques coses que encara es poden fer en aquest mil·lenni de merda de manera no virtual. I cuinar allò que després endraparem segueix essent un exercici complert i creatiu, on no cal pitjar masses tecles ni passar pantalles de l’aipot amb els dits plens de greix...
En definitiva això vol ser una mena de mostrari del que fem a casa i fan alguns amics per alimentar-nos i poder passar les avorrides sobretaules d’aquest mil·lenni de merda fruint d’unes digestions pesades i lentes que afavoreixen la implementació de llargues i beatífiques becaines...
I ja, sense més profilaxi....

Curri de llenties Mai-güei




La llentia, llegum bíblica donde las haiga, hasta només bullideta amb un raig d’oli està bona.
Els Indis de la India, però, la varen saber casar amb encert amb els seus olorosos currys. Els àrabs també afeccionats de tota la vida a aquesta llegum i, sabedors de les conseqüències pirotècniques de la seva digestió van optar, amb gran saviesa, per combinar-les amb el comí, que n’alleuja les molèsties del meteorisme assegurat. Nosaltres, que som així d’eclèctics, varem preferir combinar ambdós espècies. El resultat n’és la recepta que us portem avui i que hem anomenat Curri de llenties “Mai-Güei”, no per que sigui una recepta de cuina cantonesa si no per que les fem a la nostra manera....

Per que la cosa quedés més bona caldria partir de llenties de bona qualitat bullides de la manera tradicional amb la seva cabessa d’all i la fulleta de llorer, però com que el mil·lenidemerda ens fa anar com anem, amb presses, empentes i rodolons, partirem d’unes típiques llenties de pot d’una marca de confiança (no ens posarem aquí ara a fer propagandes, que no ens esponsoritza ningú)...  
Apa som-hi dons... passin cap a la cuina si us plau... (al tanto amb la maneta de la nevera que tothom si enclasta...)

Material, ingredients i mètode:

-Un wok o paella fonda de bona mida
-Un cuiner amb paciència i pols ferm.
-Gingebre
-Alls
-Verdures variades: En el nostre cas farem servir pastanaga, carbassó, ceba tendra i pebrots de tres colors; però si a la vostra nevera i dormiten altres restes de verduretes, també cap a la cassola. Espàrrecs, porros, albergínies, carabassa, bolets i/o carxofes, també hi funcionen bé.
-Les llenties, autèntiques protagonistes del plat, ( Amb un pot de 400g ja faríem, bé, depenent de la gana dels comensals)
-Una cullerada (de les de café amb llet) de comí en pols
-Un altre cullerada de curri
-Oli d’oliva
-Una pastilleta de caldo d’au (com feien servir les iaies)

Procediment:

-Buidar les llenties en un colador i rentar-les abundantment sota el raig d’aigua per eliminar-ne el suquet que porten (que no és més que aigua, àcid ascòrbic i altres marranades que no ens interessen per res..)
-Fer una mica de caldet amb un got d’aigua i la pastilla, i deixar-lo a ma.
-Ratllar un tros de gingebre d’uns tres centímetres, quatre dents d’all i reservar.
-Tallar les verdures en tiretes d’uns 5 o 6 centímetres (in fine piecesses..) and set aside. (No salar-les per que les necessitem amb tot el seu líquid i al salar-les es perdria)
-Escalfar el wok fins que estigui ben calent
-Abocar-hi unes quatre cullerades d’oli d’oliva
-Quant l’oli estigui ben roent sofregir l’all i el gingebre
-Quant l’all sigui ros, i, sobretot evitant que es torri, començar a abocar-hi les verdures i anar-les saltejant amb ajuda de l’espàtula. No deixar de bellugar-les. La idea és que les verdures es vagin coent amb la seva pròpia aigua, per això convé que la paella sigui alta i no s’evapori el líquid. Com que cada verdura té el seu temps de cocció i ens interessa que quedin “al dente” (però que es puguin mastegar..) les anirem introduint segons el que els costa de coure.  En aquest cas, primer la pastanaga, la ceba i finalment el carbassó (ja al cap d’una estoneta) (No, listillo, no m’he oblidat del pebrot, paciència....)
Per cert, si fem servir carxofa val la pena bullir-la una mica abans d’incorporar-la.
-Abaixar una miqueta el gas (als que cuineu amb vitroceràmica, Deu us empari) , i seguir remenant de tant en tant per que no s’enganxi. Aquí és on ens ajudarà el caldet. Si sentiu que les verduretes deixen de “petar” és que s’està assecant la salsa. És el moment d’incorporar culleradetes de caldo però amb molta prudència (volem que les verduretes es saltegin no que es bullin). (En aquest moment la nostra respectiva avia ens estarà mirant des del cel amb expressió beatífica...)
-És el moment d’incorporar la sal, el comí i el curri.
-Incorporar, per fi, les pobres llenties que han estat allí al colador pelant-se de fred i agrairan la sofregida. Abaixar una mica més el gas i remenar-les uns minuts més per que s’encomanin del gustet de la resta d’ingredients.
-Per últim, (ara sí). Incorporarem el pebrot de tres colors talladet en juliana. (Ma filla em va fer notar, amb raó, que el pebrot com més el cous més fat es torna, i té raó). Així l’incorporar-lo al darrer moment li dona al plat un toc de color i un cruixent que el fa molt agradable.
-Rectificar de sal, si li fes falta.
-E puí se tú...

Val la pena haver fet prèviament  un arròs al vapor per acompanyar.
Ho servirem en bols on incorporarem una capa d’arròs coberta per les llenties i un “topping” de pebrots! (no és una mala paraula).

I, bon profit!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors

Drets

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya de Creative Commons